A la deriva

No puc dormir. És una con tantes nits en les que dono voltes al llit intentant no capficar-me en el que em preocupa, mirant de trobar on agafar-me. Però mi ho trobo res. Moltes nits m’assalta la idea d’acabar-ho tot de cop, però sóc massa covarda per acabar amb mi mateixa. És una veritable llàstima, sempre havia pensat que moriria jove, i ara no només ho penso, sinó que fins i tot ho anhelo. Recordo una conversa, ara farà uns 5 anys, on a les tantes de la matinada fantasiava sobre com acabaria amb la meva vida als 27 anys. Sempre he vist el futur molt negre, no sé veure res de positiu en el que m’espera, i suposo que mai m’he cregut capaç de suportar el que em vindria a sobre. D’aquí a que des de ben petita hagi pensat que moriria jove.

Si miro cap al futur només hi veig problemes, rutina, avorriment, estrès, patiment... per més que hi busco no hi trobo res de positiu, res que m’il•lusioni. I tanmateix, no sóc capaç de posar-hi fi. Realment lamentable, ni capaç de sortir endavant, ni capaç d’acabar-ho, totalment a la deriva.